Respecte la relació entre Catalunya i Espanya. Des de la mirada del dilema del presoner, entre d’altres.

Santa Cristina d’Aro 10 de novembre de l’any 2018

Respecte la relació entre Catalunya i Espanya.

Vull comentar de manera humil, sent conscient del molt que desconec, com es pot resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya.

Abans de comentar el que penso sobre la situació de la relació entre Catalunya i Espanya, prefereixo comentar la teoria de jocs o el dilema del presoner.

Imaginem que Catalunya i Espanya fossin dos subjectes i que haguessin robat. Una autoritat superior els ha de posar a la presó. Però resulta que tenen les següents opcions en les declaracions:

Desertar = Dir que no ha robat (mentida)

Cooperar = Dir que ha robat (veritat)

• Si E deserta, és a dir que diu que no ha robat i Catalunya coopera (diu la veritat).
  • E surt alliberada
  • C surt castigada amb 5 anys de presó .
• Si E coopera i C deserta
  • C surt alliberada
  • E surt castigada en 5 anys de presó.
• Si E deserta i C deserta.
  • E surt castigada amb 2,5 anys de presó
  • C surt castigada amb 2,5 anys de presó
• Si E i C cooperen
  • C i E surten castigades en 1 any de presó

En principi si el valor de la sinceritat no és important per E, jugarà a desertar. Aleshores C perdria si coopera, però si deserta tots dos surten penalitzats però amb més anys de presó  que si tots dos cooperessin.

Si es juga només una vegada, i no saps les intencions de l’altra, si el subjecte no té en compte la moral o l’ètica (amb les repercussions negatives que això suposa) juga a desertar.  El que passa és que en la vida, es juga més d’una vegada.

En un grup on majoritàriament la gent és sincera, no hi hauria espai per la gent mentidera. Sempre hi quan la gent sincera tingués memòria però  fos benèvola i perdonés una vegada però no dos, per posteriorment tornar a confiar si hi hagués un canvi d’actitud del seu interlocutor.

Perquè? És a dir, el jugador mentider guanyaria la primera partida del joc i fins i tot la segona si el jugador “bo” li donés una altra oportunitat de rectificar, però aleshores quan jugués la tercera  partida es trobaria que l’interlocutor o jugador “bo” desertaria i per tant el jugador desertor o “dolent”  no guanyaria tant, perdria.  Està clar que en un joc on majoritàriament la gent fos sincera, ningú cooperaria amb el mentider, aquest obtindria més anys de càstig que la gent sincera, excepte és clar, que corregís la seva actitud, comencés a cooperar i el jugador “bo” abandonés el ressentiment,  fos més benévol, és a dir, li donés una altra oportunitat i cooperés amb ell altra vegada, això voldria dir que el jugador “dolent” s’hauria convertit en “bo”.

En un grup on majoritàriament la gent no fos sincera, el jugador bo perdria molt, però si tingués salut sigui per la llei de l’afinitat (si ets sincer al final sigui en aquesta encarnació o en l’altra et trobes també amb gent sincera), i/o per la sort que algú de fora detectés la injustícia i ho pogués demostrar, podria ser alliberat per una autoritat superior.

Per tant la conclusió que hem arribat en el joc del dilema del presoner, és que és convenient cooperar (ser sincer) ja que d’aquesta manera el càstig de les infraccions es reparteixen i es minimitzen, si consideres que et trobes en context més favorable que desfavorable. Pel jugador bo o penedit o sincer, si es troba en un context desfavorable, millor abandonar el joc , que tornar-se dolent o acabar massa anys a la presó.

Aleshores que passa en la relació entre Catalunya i Espanya?

Imaginem la següent situació.

Primer, tenim dos actors: El govern espanyol i el govern català.

Segon, tenim un jutge: El govern espanyol és qui té el poder legislatiu, econòmic i de seguretat.

Tercer: Tipus de relació. No ens trobem amb el dilema del presoner.

Cooperar:

Ser obedient amb les lleis.

Vetllar perquè les lleis siguin justes (evitar l’espoli fiscal, etc.).

Mantenir relacions de cooperació.

Desertar:

Tot i ser obedient amb les lleis, fer-les i aprovar-les encara que no siguin del tot justes, és a permetre l’espoli fiscal, etc.

Mantenir relacions de dominància en lloc de respecte i cooperació.

 

Per simplificar  i pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya durant molt de temps, Catalunya més aviat ha cooperat amb l’estat Espanyol, però l’estat Espanyol  més aviat ha desertat amb Catalunya, encara que no sempre hagi estat així ni en un cas ni en l’altra.

I per tant la relació era desigual i com que el jutge també era espanyol, doncs Espanya guanyava i Catalunya perdia (em refereixo els governs).

Ha arribat un moment que Catalunya ha decidit desertar (el referèndum del 1 d’octubre i la declaració de la independència del dia 27 d’octubre de l’any 2017, anaven en aquesta direcció tot i la voluntat dels dirigents catalans a negociar i a dialogar amb els dirigents de l’estat espanyol, inicialment). Com que tots dos han desertat, Catalunya també es penalitzada però no tant. És cert que els costos són elevats (presos polítics, l’aplicació de la llei del 155 en les institucions catalanes durant un període de temps,  i altres mostres d’intromissió política del govern espanyol envers el govern català), però gràcies a la intel·ligència catalana, s’ha internacionalitzat el conflicte, de manera que Espanya també perd i Catalunya no perd tant, encara que aparentment sembli el contrari.

Abans hem arribat a la conclusió, en les relacions d’intercanvi, cooperar és la manera de perdre menys i pretendre desertar pensant que l’altra cooperarà, es jugar amb manca de sinceritat, de manera bruta, reactiva que a llarg termini no condueix a bons resultats.

Que toca fer ara per part de Catalunya? Cal ser autocrític. Desertar (declarar la independència de manera unilateral) no té sentit ja que no suposa resoldre el conflicte i implica uns costos que ja ha experimentat. A més si bé el bloc independentista te una majoria parlamentaria en nombre de diputats no la té en % de vots en base els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya el desembre del 2017 (si tenim en compte que els Comuns no votarien a favor d’una independència unilateral).

De manera comprensible, algú pot pensar que si Catalunya vol cooperar o dialogar, o fer algunes renúncies en els seus objectius nacionals, tornarà a perdre perquè Espanya no vol cooperar i com que ells manen, Catalunya tornaria a perdre.

El que passa es que això no és així, perquè l’escenari ha canviat o més ben dit, està començant a canviar.

Tenim dos actors: Catalunya i Espanya

Tenim un jutge espanyol

Tenim un jutge europeu

Per tant, cal dialogar, cooperar, admetre que les coses no s’han fet bé i invitar que l’estat espanyol faci el mateix. Cal deixar que Espanya faci el que vulgui, Catalunya ha de parlar amb el jutge europeu, i dir a Europa que si vol evolucionar, no valen jocs bruts, i calen jocs amb països majoritàriament honestos.

A Europa, els interessa evolucionar, i els interessa perquè Catalunya és una potència econòmica i un exemple de democràcia pacífica. Per tant és bastant probable que Europa al seu ritme i en la seva manera convençi a l’estat espanyol a dialogar i acceptar un referèndum pactat per si Catalunya vol esdevenir una República o un Estat Confederat o seguir sent una Autonomia, ja que li mostraria de les conseqüències positives de ser demòcrates o bé  l’obligaria a complir l’ordre Europea (en el cas que a Europa s’aprovi la llei del dret de l’autodeterminació de les nacions sense estat), advertint-lo  de les males conseqüències que podria tenir no complir-la.

Aleshores l’Estat Espanyol en aquestes condicions es veuria motivat o obligat a dialogar, a generar un debat sobre un altra tipus de relació entre Catalunya i Espanya i un dia (encara que no sigui tant immediat), Catalunya seria el que decidís, per exemple Estat Republicà  Confederat i podria tenir a Espanya com un país amb qui cooperar.

 

Certament això implica cooperar. Cooperar vol dir perdonar, vol dir passar pàgina dels actes repressius de  l’1 d’octubre i tenir la ment dirigida a trobar aquesta aliança europea amb molt de treball, fe i paciència.

Per tant si no es pot vèncer a l’enemic, o t’hi fas amic, o trobes una aliança que faci que l’enemic compleixi unes normes de respecte de manera que els enemics esdevinguin amics.

Certament he suposat com si Catalunya fos l’actor bo i l’Estat Espanyol l’actor dolent. Per evitar caure en la supèrbia o sentiment de superioritat, cal admetre que ni ells són tant dolents i nosaltres tant bons, per tant admetre que les coses les hem de fer millor, ens fa més nobles, més pacients i més humils.

Per tant, arribo a les següents conclusions:

• En la mesura que els partits polítics avantpossin el bé comú als interessos de partit, serà més fàcil arribar a acords.
• Mentre els partits independentistes no tingui la mirada de la reconciliació dins de Catalunya i envers l’exterior (Espanya) amb el suport europeu, per una qüestió de la llei “tal faràs, tal trobaràs” hi haurà divisions en el sí dels partits independentistes.
• Mentre els partits independentistes, no abandonen la paraula “independència” per substituir-la per “interdependència” i que es vol un Estat Republicà, ens titllaran de separatistes i serà més difícil la reconciliació.
• En el moment que no oblidem tot el que ha passat, però a la vegada sabem passar pàgina, perdonar (tot i que seria més fàcil perdonar si l’Estat espanyol fes autocrítica i demanés perdó dels mals ocasionats), la reconciliació i l’assoliment de l’Estat Català serà més fàcil.
• Quan sapiguem entre tots extrapolar allò que en el món de la feina i dels negocis, milers de persones fan cada dia, és a dir, matenir relacions de “guanyar i guanyar”, en el món de la negociació política, serà més fàcil arribar a acords.
• Si Catalunya fa autocrítica i invita a l’Estat espanyol a fer autocrítica, serà més fàcil arribar a acords.
• Si Catalunya treballa amb paciència perquè des d’Europa es reconegui el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estat, serà més fàcil que assoleixi el seus objectius patriòtics. (Catalunya és una nació perquè tenim una llengua pròpia, unes costums o lleis, un territori i una gent des de fa molts anys).
• Si Catalunya treballa més per tenir consciència d’unitat, de tractar i ajudar a Espanya però des del respecte, la confiança, la dignitat i la democràcia, alguns espanyols (per exemple els votants de Podemos) no se sentiran amenaçats perquè un dia Catalunya esdevingui un Estat, i l’acord serà més fàcil. Fins i tot podrem ser bons amics de viatge.
• Catalunya ha de treballar per aconseguir una majoria àmplia en el Parlament de Catalunya a favor de la constitució d’una República Catalana. Aleshores serà més fàcil demanar recolzament europeu i demanar un referéndum.
• Mentre aquesta majoria patriòtica es vagi construint seria del parer de demanar un referèndum sobre el tipus de relació Catalunya i Espanya que no sigui vinculant, sí influenciable, per tal de seguir avançant.
• En definitva, si en lloc d’estar pensant en les ofenses rebudes, pensem més entre tots , les solucions amb molt de treball, fe i temps, aquest viatge que afrontem col·lectivament serà més seré, productiu, ric i amb un final més aviat positiu.

Finalment  m’agradaria comentar els motius perquè vull un Estat República Català o un Estat confederat, sense que això suposi un cost elevat pel bon funcionament de les institucions i la convivència pacífica entre ciutadans.

• Perquè Catalunya tingui més poder en l’administració dels seus recursos econòmics (motiu material) i pugui exercir la solidaritat de manera més lliure.
• Perquè vull que Catalunya participi en un jocs Olímpics. (motiu sentimental)
• Perquè vull que Catalunya tingui més poder per fer lleis que regulin les relacions socials, econòmiques, culturals, educatives i d’altra tipus, sempre en el sí de la Unió Europea. (motiu intel·lectual)
• Perquè crec que les relacions des del respecte, la igualtat, ajut mutu i interdependència ens fan un país més ric espiritualment i amorós envers els altres pobles.

Salut